De l’exemple de la bicicleta veus com en el fons, aquí no pintem res: no som més que matèria, i amb una data de caducitat. Però la caducitat no només afecta l’individu, sino la mateixa humanitat. El sol és un estel, i com tots els estels, la seva vida és limitada i quan ell s’apagui, serà el final. A partir d’aquesta caducitat que no podem triar, ens convertim en una història passada i res del que succeeix en el món repercuteix en nosaltres, perquè ja no hi som.
Vida… (reflexions capgirades) (I/II)
A partir d’aquí et fas moltes preguntes, i totes elles sense una resposta que ens satisfaci. Almenys, no en trobem cap que ens satisfaci científicament, al marge de les religions. Però no vull tocar el tema de la religió perquè tota doctrina religiosa són invents humans acientífics que no es poden fer servir per a debatre sobre aspectes racionals.
Com que res del que fem en vida ens serveix per al més enllà, considero que és un absurd obsessionar-se pel progrés a partir de premises radicalment materialistes oblidant la importància de la teva autorrealització personal. És evident que gràcies a la feina que han fet molts dels nostres avantpassats, les futures generacions de persones coneixen un món més pròsper. Però a la vegada, tampoc ens podem obsessionar amb aquesta idea. Perquè també és cert que el nombre de persones que s’acaba beneficiant d’aquests avenços són una part reduïda de la humanitat. Hi ha una immensa majoria que no disposa de recursos per a poder accedir a aquests avenços a causa de la pobresa, i per tant, arribem a la conclusió de què persona i treball, són dos conceptes igual d’importants; un necessita de l’altre -almenys si aspirem a viure en una societat el més igualitària possible-. El problema que tenim, en la meva manera de veure-ho, és que molta gent no pot desenvolupar aquests dos trets en la proporció que es necessita, perquè per diverses raons es veuen obligats a treballar (o sobre-treballar) per raons extremes de supervivència; i en altres casos, vivim en una societat capitalista que posa per davant l’acumulació de beneficis econòmics per sobre dels valors humans.
Per tant em desentenc de determinats modes de viure que s’han anat assumint, sobretot quan voler ser diferent equival a ser mal mirat o a convertir-te en una mena d’incomprès social. La forma de vida que tots compartim en comú és néixer, creixer i morir. La forma de viure… com a mínim parlo de l’occidental perquè és la meva realitat, és una adquisició que s’ha de contemplar des d’un punt de vista subjectiu, perquè cadascú la vida i el món l’interpreta a la seva manera. I em nego a convertir-me en una mena de robot amb valors socials predefinits.
Néixer, creixer, anar a escola, treure notes, treballar, cotxe, parella, hipoteca,… Jo em pregunto: algú s’ha plantejat alguna vegada una evolució alternativa a la predefinida en la nostra societat?
- Educar-se i anar a l’escola són necessàriament sinònims?
- Si treus males notes, ets necessàriament un inútil?
- Treballar és necessàriament sinònim d’autorrealització personal?
- No conduïr és ser menys mascle o un/a apalancat/da?
- Per què has de viure necessàriament amb una parella?
- Hipotecar-te la vida amb un pis és necessàriament sinònim d’independència i estabilitat?
Plantejar-te aquestes coses a aquestes alçades és necessari si vols seguir vivint aprenent a potenciar a parts proporcionals persona i treball, i a entendre que la base de molts dels nostres problemes està relacionada amb això. Parles amb la gent, i almenys a mi em sorprèn, que quan algun dels cicles que he mencionat abans difereix de la teva pròpia dinàmica i et condueix a un altre punt de partida que no t’esperaves, a vegades un (o una) cau en la por, o bé en la frustració personal, i a vegades en la desmotivació. Tot per por a acceptar que ets diferent i que t’has d’encaminar per una altra banda. Per posar exemples, quan et trobes a l’atur, quan la parella et falla o quan no trobes parella, quan els estudis no surten com voldries, quan alguns amargats flipen que a certa edat encara ni t’has plantejat de treure’t el carnet de conduïr, quan alguns no entenen perquè et negues a hipotecar-te la vida compran-te un pis. Molta gent no t’entén quan trenques certs estereotips. Però el més important és que primer siguis tu mateix, que estiguis a gust amb tu mateix, i a partir d’aquí caminar endavant. A no ser que la teva aspiració es tanqui en fer vida de robot i anomenar intel·ligència a l’inactivitat cerebral.
